Versiˇ de text

ă - Hist˛ria


S’han trobat balmes sepulcrals que demostren el poblament del Lluçanès durant el Neolític. En concret a les Heures de Perafita, a la Font Guillera prop de Lluçà i establiments prop de la riera de Merlès.

Del període ibèric es coneix el poblat de Puigciutat, pendent d’excavacions arqueològiques acurades. Aquest poblat està situat en una península entre les rieres d’Olost i Gavarresa, fet que fa pensar que era una important atal.laia que vigilava l’entrada als territoris lluçanesos.

S’han trobat a diverses parts del Lluçanès monedes ibèriques i romanes que confirmen el pas d’aquestes cultures.

Al Lluçanès, de moment, no s’han descobert restes de la dominiació musulmana i carolingia dels segles VIII i IX d.C. fet que fa pensar que no s’hi varen establir.

La revolta d’Aissó va deixar despoblat el Lluçanès entre el 826 i 879 i no fou fins el segle X en que el comte Guifré el Pilós comença la repoblació que es pot començar a parlar d’un territori estructurat.

El castell de Merlès fou consagrat el 893, el Castell de Lluçà i Santa Maria de Lluçà el 905 juntament amb les parròquies de Sant Pere de Torroella, Santa Eulàlia de Puigoriol, Sant Agustí de Lluçanès, Sant Boi de Lluçanès, Sant Martí d’Albars. El castell d’Oristà al 908 i així successivament la multitud de parròquies nascudes a l’edat mitjana.

Al 905 amb l’acta de consagració de Monestir de Lluçà ja apareixen moltes de les parròquies que configuren el Lluçanès actual i per tant és l’any en que hom considera que el Lluçanès adquireix una certa importància històrica mantiguda fins avui.

Els dos castells feudals que estructuraven els 400km2 de territori que ocupa el Lluçanès eren el d’Oristà al sud, avui desaparegut i el de Llucà al nord amb importants vestigis actualment conservats.

Els llinatges dels dos castells emparentaren amb les famílies més nobles de Catalunya assolint importants càrrecs a nivell polític i eclesiàstic com Engòncia (vescomtessa d’Osona), Guisla (comtessa de Barcelona al casar-se amb Berenguer Ramon I), Berenguer Sunifred (bisbe de Vic i arquebisbe de Tarragona, Gerbert (abat de Sant Miquel de Cuixà),...

Posteriorment el Castell d’Oristà es va fraccionar amb el Castell de Tornamira i el Castell d’Olost, que s’han mantingut fins els nostres dies.

Les consagracions de parròquies i castells indiquen que el Lluçanès estava poblat per multitud de masos i pobles en creixement, que reflexen un territori organitzat des de fa més de mil anys.

Entre els segles XII i XIII al Lluçanès, igual que Catalunya, va viure una etapa de progrés, amb el rei Jaume I a tots nivells duplicant la població de 1.000 a 2.000 habitants. Aquest creixement s’estroncà amb l’arribada de la Pesta Negra l’any 1.348.

Les tibantors entre els súbdits i la família feudal de Peguera s’incrementaren a partir de l’any 1.376. Els súbdits volien dependre de la corona i s’inicia tota una successió de conflictes, lluites i Guerres Remenses per aconseguir la Sots-vegueria. Finalment el 5 de febrer de 1.611 Francesc d’Agulló, senyor de la baronia del Lluçanès, ven la baronia al rei i als prohoms del Lluçanès per 7.000 lliures i la Sots-vegueria passa a ser una realitat convertint-se en capital Sant Feliu Sasserra. Aquí trobem un preciós edifici renaixentista, avui seu de l’ajuntament, que fou la casa del Consell i Jurats del Lluçanès.

Malgrat això al llarg del segle XVII Catalunya està immersa en una crisi social i econòmica. La Guerra dels Segadors (1640-1652) i d’altres revoltes porten a la desestructuració del camp i a la consolidació del fenomen del bandolerisme. Al Lluçanès el principal exponent és Perot Rocaguinarda, nascut a Oristà, la fama del qual arribà fins a Miguel de Cervantes que el va fer coprotagonista dels capítols seixanta i seixanta-u del “Quixot”. Trobem referències d’aquest bandoler arreu de Catalunya com per exemple els carrers dedicats a Vic i a Barcelona.

La Guerra de Successió a principis del segle XVIII fou molt dura al Lluçanès. Dels onze pobles que es cremaren a Catalunya per les tropes borbòniques, tres foren del Lluçanès, Prats de Lluçanès per dues vegades, Sant Feliu Sasserra i Oristà, fet que demostra que fou territori de lluita, ja que estava situat entre l’estratègic Castell de Cardona al Bages i la ciutat de Vic, importants nuclis de resistència.


Al finalitzar la guerra al 1.714, Catalunya va experimentar un important progrés econòmic i demogràfic, el Lluçanès aprofita la proximitat dels ramats transhumants per proveir-se de llana i començar una incipient indústria tèxtil que al segle XIX passà a dependre del cotó. És l’origen de l’indústria tèxtil actual. En el segle XVIII les estamenyes i baietes de les poblacions dels Lluçanès són molt apreciades i s’exporten a la resta de Catalunya, així com també a Aragó i Castella. A Prats de Lluçanès pel mes de juny encara se celebra la Festa dels Elois que reviu les caravanes dels traginers amb aquestes mercaderies. La població, a finals de segle, augmenta fins a 8.000 persones.

Al segle XIX el Lluçanès perd població ja que la gent jove marxa a treballar a les colònies tèxtils dels rius Ter i Llobregat, i a més en aquest segle el Lluçanès torna a ser terra de lluita ja que s’hi succeïren multitud de guerres. Del 1.809 al 1.812 és ocupat i saquejat sis vegades per tropes franceses. Les tres Guerres Carlines també afectaren negativament el Lluçanès. El dia 9 de juliol de 1.873 va succeir la Batalla d’Alpens on el brigadier Cabrinetty de les tropes liberals fou assassinat per homes del general carlí Francesc Savalls. Aquest últim fou nomenat marquès d’Alpens i el rei Carles VII feu encunyar una medalla honorífica. Malgrat tot, a finals de segle la població es recupera i arriba al màxim històric de 12.000 habitants.

El segle XX la població torna a davallar donada la mecanització del camp, la Guerra Civil i l’emigració cap a les capitals de comarques veïnes, Manresa, Vic i Berga.

Aquests últims anys el Lluçanès ha estabilitzat la població dels seus municipis menys rurals, quedant al voltant d’unes 8.500 persones. La comarca s’està convertint en un lloc atractiu per viure-hi o passar-hi llargues jornades donades les seves característiques naturals, culturals i humanes.

Versiˇ imprimible